Quins són els aprenentatges essencials en temps de confinament?

Anna Comas, directora de l’Escola La Maquinista de Barcelona.
Montse Fusalba, mestra i exdirectora de l’Escola Cooperativa El Puig d’Esparreguera.
Josep Maria Esteve, exdirector de l’Institut Escola Jacint Verdaguer de Sant Sadurní d’Anoia.

Molts docents, infants, pares i mares estan oferint els seus màxims esforços perquè la situació de confinament no afecti considerablement el procés d’aprenentatge dels nens i nenes. L’educació de les generacions futures és el tresor més preuat de qualsevol societat i la comunitat educativa s’està bolcant en un dels majors reptes que hem viscut i viurem en els propers anys.

Som molts els docents que estem explorant eines i recursos tecnològics com mai abans ho havíem fet i, al mateix temps, ens preguntem si les propostes i reptes que estem enviant aquests dies estan donant resposta a les necessitats d’aprenentatge dels nostres alumnes en aquest moment. 

Probablement els centres educatius que estan reaccionant millor són aquells que estan revisant en temps rècord els objectius d’aprenentatge i que estan repensant les prioritats educatives. I aquesta no és ni ha estat mai una tasca senzilla… ja que requereix una reflexió profunda sobre quin és el rol de l’escola, preguntar-se per què eduquem, què és essencial i què és prescindible, tot trencant inèrcies i prenent decisions valentes.

Els avenços neurocientífics dels últims anys ens han permès conèixer acuradament aspectes clau sobre com aprenen les persones, però no ens informen sobre allò que és essencial que aprenguin els infants i joves (el què i el per què). Més enllà del marc general que ofereix el currículum, sovint sobrecarregat i poc orientador, aquestes consideracions, a dia d’avui, depenen sobretot de cadascun dels centres educatius i els seus equips docents.

A més, les decisions sobre quins són els aprenentatges i les competències que prenen més rellevància són ara encara més complexes que en la situació pre-confinament, ja que hem de tenir en compte dos ingredients nous: d’una banda, les limitacions pròpies de l’educació a distància i, de l’altra, les necessitats d’aprenentatge pròpies de la situació que estem vivint (en termes sanitaris, socials, emocionals, econòmics, etc.). Tot i així, la crisi del Covid ens ofereix a una oportunitat d’or per reflexionar sobre els essencials, per desgranar el blat de la palla, som-hi!

Tres aprenentatges clau en aquest moment:

  1. El desenvolupament de l’autonomia i l’autoregulació. 

Els docents podem acompanyar els infants (i les seves famílies) en la gestió del temps personal dels nens i nenes, ajudar a establir unes rutines i tenir cura d’un mateix (vestir-se, marcar un horari per dinar, per fer certes activitats, etc.), organitzant el temps d’aprenentatge a casa de manera autònoma d’acord amb l’edat dels infants i fomentant estratègies que contribueixin a desenvolupar l’autoregulació de l’aprenentatge. Es tracta de fer propostes i acompanyar els infants (i les seves famílies) en  el  desenvolupament d’aquests aprenentatges. És a dir, de fixar objectius d’aprenentatge que específicament condueixin a aquests assoliments.

  1. La priorització de la dimensió emocional

Cal escoltar i acompanyar emocionalment els infants i joves per ajudar-los a identificar i comunicar els seus sentiments i guiar-los en el desenvolupament d’estratègies de regulació emocional. El paper de l’acompanyament tutorial és clau en aquest aspecte. 

  1. La necessitat de personalització de l’aprenentatge.

Connectar només virtualment amb els infants i joves ens ha allunyat físicament d’ells i elles però en molts casos ens ha permès “entrar” a casa seva, entendre millor quins són els reptes que viuen en el seu context. Els docents hem d’entendre i creure’ns, ara més que mai, que cada alumne té unes necessitats d’aprenentatge diferents i partir, doncs, de les necessitats dels aprenents (i les seves famílies). 

Cinc propostes per donar-hi resposta:

  • La personalització de l’aprenentatge requereix que els i les docents puguem dedicar temps a allò important i que minimitzem, doncs, les tasques que menys valor aporten. Quant de temps dediquem a corregir exàmens o exercicis versus quant de temps necessitem dedicar a l’acompanyament tutorial i a l’atenció de cadascun dels infants i joves? Aquest replantejament requereix canvis no només en els temps de dedicació individual sinó també una reflexió sobre com ens coordinem i col·laborem com a equip docent per poder agilitzar tasques i per dur a terme un treball veritablement alineat a les necessitats dels aprenents. 
  • La situació que estem vivint és un context d’aprenentatge en si mateix. Com a docents, tenim la responsabilitat d’ajudar els nois i noies a entendre què està passant, a donar-hi significat. Així, cal  proporcionar-los la informació necessària per entendre la realitat però sense sobrepassar el que són capaços de comprendre segons l’edat dels nois i noies.
  • L’avorriment contribueix positivament a despertar la imaginació i la creativitat i que, igual que ens està succeint als adults, és quan ens avorrim que ens plantegem explorar nous camps. Per tant, si ens creiem profundament que l’aprenent és al centre de les nostres accions, caldria volgudament deixar espai per l’avorriment i evitar l’allau de recursos, continguts, eines, estratègies que aquests dies i setmanes s’han estat proposant a molts alumnes dels nostres centres educatius.
  • La personalització requereix fugir de l’escolacentrisme i abraçar la mirada 360. El repte educatiu supera allò que l’escola pot i ha de fer. La diversitat de necessitats dels aprenents ens obliga a col·laborar amb els agents de l’ecosistema educatiu, revaloritzant la tasca educativa de cada un d’ells (educació no formal, serveis educatius, fundacions i associacions de l’entorn, etc.).
  • Hem de superar el “temari” i l’obsessió per la “qualificació”, deixar de preocupar-nos pels continguts que no es faran i enfocar-nos en les prioritats educatives així com al seguiment i l’avaluació formativa (per aprendre) de l’alumnat. L’acompanyament tutorial que ara estem posant en primer pla hauria de formar part també de l’escola ordinària, davant la quantitat que continguts que sovint no li deixen prou espai. Si veritablement ens creiem que cal “posar l’alumne al centre” i que volem una escola que “prepari per a la vida” (dues frases que apareixen en la majoria de PECs) ara més que mai és el moment de demostrar-ho. 

La crisi del Covid-19 ha deixat al descobert alguns reptes educatius que, si bé no són producte de la situació de confinament, sembla que aquesta situació hagi contribuït a visibilitzar. El conjunt de la comunitat educativa té, doncs, l’obligació i l’oportunitat d’afrontar aquests reptes i repensar el propòsit de l’escola en aquests moments excepcionals. I, de fet, potser ens adonarem que els aprenentatges essencials que prioritzem en temps de confinament han de ser les prioritats educatives en tot moment. 

El present ens està donant una lliçó de vida que no ens pot deixar indiferents quan parlem del futur de l’escola.